un dilluns qualsevol, plou, i la sala calla, elpais.com em conta les guerres i els morts, que ja no parlen. Sona Sabina a les meues orelles i tot s'envolta d'una silenciosa calma, estranya barreja de alegria, pena i rutina.
"qui m'anava a dir que el destì era açò?" i en canvi, sì, ho és, i al final tot acaba amb una mirada tranquila, per això mateix; perquè plou, perquè moren, i jo encara tinc un sonriure i la força per canviar els titulars, la pena i la rutina.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada